LA LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS. UNA LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ (1)
L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.
Josep Lluís Lafarga
Pròleg
Enguany es compleixen vint-i-cinc anys de l’aprovació de la Llei 15/1990, de 9
de juliol, d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), la llei que basteix el
model sanitari català, instrument de progrés i cohesió social a casa nostra i
referent per a l’ordenació dels serveis de salut en diverses comunitats
autònomes de l’Estat espanyol i en d’altres països europeus i llatinoamericans.
Poques lleis de calat social tant profund assoleixen quotes de pervivència tant
àmplies com és el cas que ens ocupa. Per això, vull contribuir a la
commemoració d’aquest aniversari des de la reflexió crítica i el compromís.
Una llei a contracorrent
La Llei General de Sanitat (LGS) de 1986 va imposar a les autonomies
l’exigència d’articular la creació, organització i posada en marxa dels serveis de
salut respectius en un termini d’un any a partir de la conclusió dels processos
de transferència. Això va suposar una disfunció a Catalunya, si es té en compte
que, un cop instrumentats els traspassos de serveis sanitaris i socials de la
Seguretat Social l’octubre de 1981, la Generalitat ja havia ordenat el dispositiu
sanitari públic mitjançant la creació de l’Institut Català de la Salut (ICS), com
també el subsistema sanitari concertat mitjançant la creació de la Xarxa
Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). A més, el Govern també havia
articulat a aquelles alçades la reforma de l’atenció primària de salut i dels
hospitals gestionats per l’ICS.
Per això, la confecció d’aquest text legal es veié més com una imposició
inoportuna que com una necessitat o un repte, més tenint en compte el
caràcter marcadament estatalitzant de la LGS, gens d’acord amb les
peculiaritats de l’estructura sanitària catalana caracteritzada històricament per
l’existència d’un dispositiu de naturalesa privada amb un pès específic rellevant
i un fort arrelament territorial i social en la provisió de serveis sanitaris finançats
públicament.
Solament la tenacitat de l’aleshores conseller de Sanitat de la Generalitat
Josep Laporte i la il·lusió d’un grup de joves professionals d’aquest Departament, liderats per Xavier Trias (l’anomenada generació ICS), varen ser
capaços de confegir i impulsar un text articulat que, arrelat en els principis de
racionalització i coordinació dels recursos sanitaris establerts a la Llei de Bases
per a l’Organització dels Serveis de Sanitat i Assistència Social i la Llei de
Coordinació i de Control Sanitari Públic, de 1934, incorporà els instruments de
modernització necessaris per fer front a l’exigència d’una major eficàcia,
eficiència i qualitat dels serveis sanitaris.
Aquest text articulat, elaborat amb prestesa el gener de 1988 amb la valuosa
col·laboració de’n Xavier Palet, aleshores cap del Servei de Programació del
Departament de Sanitat, fou aprovat pel Govern amb lleugeres modificacions i
presentat com a projecte de llei al Parlament de Catalunya el juliol del mateix
any. Després de l’interí electoral de la tercera legislatura autonòmica i de les
negociacions amb les entitats municipalistes, professionals i socials, el projecte
fou reprès pel mateix Xavier Trias, que substituí a Josep Laporte com a
conseller de Sanitat, i presentat novament a la Cambra el juliol de 1989.
Finalment, la llei fou aprovada amb un sòlid suport de les forces polítiques (CiU,
PP, ERC, ICV-EUiA i Grup Mixt), després de la incorporació en el tràmit
parlamentari d’un bon nombre d’esmenes parcials, que emfasitzaven el
caràcter marcadament participatiu de l’organització sanitària del país, per tal de
garantir un marc legal estable capaç de dotar l’executiu d’un ampli marge de
maniobra per fixar les polítiques sanitàries més adients en cada conjuntura.
La LOSC, que era el contrapunt d’una Proposició de llei marcadament
estatlitzant promoguda pel Grup Parlamentari Socialista i refusada per la
Cambra catalana poques setmanes abans de l’aprovació d’aquella Llei, fou
molt qüestionada en un primer moment per fonts del Ministeri de Sanitat i
Consum (aleshores dirigit pel Partido Socialista Obrero Español), passant a ser
en un temps rècord l’exercici de desenvolupament legislatiu més innovador i
reixit de la LGS. Tot plegat després que Santiago Muñoz Machado, membre
destacat del grup de treball que redactà l’Avantprojecte de la LGS, exaltés les
excel·lències de la LOSC en la sessió inaugural del I Curs de Dret Sanitari
organitzat per l’Institut d’Estudis de la Salut (IES), i que Pedro Pablo Mansilla,
aleshores director general de Coordinació i Alta Inspecció del Ministeri de
Sanitat i Consum, hagués de donar compte públicament de la valoració
institucional que la Llei mereixia al Ministeri davant de més de tres-cents
notables del sector sanitari aplegats per a l’ocasió a la sala d’actes del
Departament de Sanitat, en el marc d’una intervenció hàbilment programada
pel mateix IES.
Josep Lluis Lafarga Traver
Advocat especialitzat en Dret de la Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada