LA
LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS.
UNA
LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ
(4)
L’autor, redactor de
l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana
en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb
ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el
present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i
compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense
complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes
estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de
progrés, cohesió social i solidaritat.
Josep Lluis Lafarga
La LOSC: una visió prospectiva i de futur
El setge en seu
parlamentària a què s’ha vist sotmès en els darrers mesos el model sanitari
català ha donat lloc al Ple del Parlament sobre salut celebrat el dia 17 de
juny d’enguany, que constitueix l’examen
de grau del model i, en conseqüència, permet esbrinar la mesura de la seva
acceptació i credibilitat entre els parlamentaris i parlamentàries i, per
extensió, entre els ciutadans i ciutadanes als quals representen.
En aquest sentit, els
diversos apartats de la Resolució 1069/X, sobre el sistema públic de salut, adoptada
pel Ple de la Cambra en la sessió subsegüent del dia 19 de juny proppassat, més
enllà dels gestos i dels focs d’artifici
dels grups parlamentaris de cara a l’opinió pública, han estat aprovats amb un
consens del 70% dels diputats i diputades, de mitjana, posant de manifest que
el model sanitari català té un grau d’acceptació ampli entre els ciutadans i
ciutadanes del país i apuntant, al mateix temps, de forma encertada, alguns dels
aspectes del model que han de ser revisats o aprofundits.
Així, és de
destacar l’apartat I. Model sanitari d’aquesta Resolució, que
posa en valor la qualitat del sistema públic de salut de Catalunya i la
voluntat de promoure el consens i l’acord polític per garantir una sanitat
pública universal, equitativa i de qualitat per a tots els ciutadans i
ciutadanes del país com a eix essencial de l’estat del benestar i de la cohesió
social en el marc d’un model sanitari propi arrelat històricament, socialment i
territorialment, i que declara com a prioritat màxima assolir un acord ampli
per millorar el finançament de les polítiques de salut que garanteixi que el
model sanitari català podrà fer front als reptes de futur i assegurar-ne el
caràcter universal i els principis d’equitat i qualitat. En aquest sentit, la
Resolució esmentada reclama una acció decidida del Govern de la Generalitat
orientada a millorar el finançament de la sanitat, reduïnt el diferencial de la
despesa sanitària pública de prop de 2 punts del PIB que separa Catalunya de la
mitjana dels països de la UE-15
Així mateix,
l’apartat V. Garantiment de l’assistència
sanitària insta el Govern, i específicament el Departament de Salut, a
garantir de manera reial i efectiva, d’acord amb el que estableix l’article 25
de la Declaració universal del drets humans,
que cap ciutadà, amb independència de la seva situació legal i administrativa a
Catalunya, no es vegi privat d’assistència sanitària i farmacèutica per motius
econòmics, objectiu que s’ha d’articular, al meu entendre, mitjançant
l’aprovació d’una norma amb rang de llei.
Igualment, l’apartat
IX. Contractació amb els centres del
SISCAT insta el Govern a aprovar un Acord que autoritzi la creació d’un
grup de treball integrat per experts en matèria sanitària i de contractació,
designats pel titular del Departament competent en matèria de salut, encarregat
d’elaborar, en un termini màxim de sis mesos, les bases d’un avantprojecte de
text normatiu que transposi la Directiva europea 2014/24/UE en allò que es
refereix a la contractació de serveis sanitaris en el marc d’una llei catalana
de contractació de serveis sanitaris i socials d’atenció a les persones, i
possibiliti que els actuals convenis, contractes i autoritzacions formalitzats
per a la gestió dels serveis sanitaris d’atenció primària, sociosanitària i de
salut mental (inclosos els d’atenció a les drogodependències) d’utilització
pública d’àmbit comunitari es mantinguin vigents fins a l’entrada en vigor i
implementació de la llei esmentada. Aquest Acord ja ha estat adoptat pel Govern
en data 23 de juny proppassat.
La transcendència
d’aquest apartat és molt destacada doncs l’article 76 de la referida Directiva
confereix un ampli marge de maniobra als estats membres de la Unió Europea (UE)
i als poders públics subestatals amb competències en matèria d’execució i
control dels serveis d’atenció a les persones (sanitaris, socials i educatius),
com és el cas de la Generalitat de Catalunya, a fí de regular la contractació
d’aquests serveis públics essencials de forma diferenciada dels restants
serveis públics, vetllant perquè els poders adjudicadors tinguin en compte en
el procediment d’adjudicació aspectes com la qualitat, la continuïtat,
l’accessibilitat, la disponibilitat i l’exhaustivitat d’aquests serveis, als
efectes d’assegurar els valors i els objectius propis dels models de salut,
social i educatiu del país respectiu, i havent de preservar exclusivament els
principis de transparència i igualtat de tracte.
Al mateix temps,
l’article 77 de la Directiva de referència possibilita la reserva de contractes
per a la prestació d’aquests serveis a les entitats amb vocació de servei
públic, que reinverteixen els beneficis en la consecució de les finalitats
institucionals i en les quals els empleats o usuaris participen en la seva propietat
o governança, facilitant així que la prestació d’aquests serveis essencials
s’ajusti als principis i garanteixi en la major mesura possible els valors que
inspiren els sistemes sanitari, social i educatiu propis de cada pais.
Al meu entendre,
l’oportunitat que ens ofereix la Resolució esmentada d’assentar les bases d’una
llei d’ordenació de les prestacions sanitàries del SISCAT, en el marc de la
nova Directiva comunitària sobre contractació pública, no es pot desaprofitar
amb l’objectiu de regular l’accés i configurar definitivament les xarxes de
centres i serveis sanitaris i sociosanitaris d’àmbit comunitari, d’internament
i de transport sanitari i les prestacions del sistema sanitari d’utilització pública, establint un model
de provisió de serveis sanitaris basat en la priorització dels dispositius
vinculats a les entitats sense ànim de lucre i les entitats d’economia social
(que compleixin els requisits de l’article 77 de la Directiva esmentada),
l’exclusió de les entitats de capital especulatiu i el lideratge dels serveis
d’atenció primària com a porta d’entrada al sistema i base de
l’atenció integral de les persones, encarregats de l’ordenació dels fluxos i la
compra de serveis d’atenció sociosanitària, de salut mental (incloent els
serveis d’atenció a les drogodependències) i d’atenció especialitzada, en el
marc d’una estratègia en la línia de les darreres reformes del National Health Service i dels serveis
de salut suec i danès.
D’altra banda, és
de destacar l’apartat XIX. Procés d’integració
dels serveis socials i sanitaris de la Resolució esmentada, que insta el
Govern perquè culmini el procés d’integració dels serveis sanitaris i socials
en allò que fa referència a l’atenció a les persones amb necessitats d’atenció
conjunta sanitària i social, la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a
la dependència, i presenti els instruments legals per fer efectiu el procés
d’integració dels serveis sanitaris i socials, mitjançant la fusió dels
organismes existents en matèria de planificació, compra i avaluació dels Departaments
de Salut i de Benestar i Família en el marc d’un nou ens d’atenció sanitària i
social integrada, sotmès a un lideratge únic, que ha de comptar amb
representants dels governs locals en els seus òrgans de decisió i ha de rebre
com a dotació mínima els recursos i serveis que ambdos Departaments destinen a
la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a la dependència i a l’atenció
de la cronicitat, a més dels que es considerin necessaris per garantir la
posada en funcionament i la consolidació del sistema.
No qüestionaré l’oportunitat
d’aquesta estratègia, que recull una vella aspiració impulsada sense èxit ja fa
anys enrere per tal de superar les limitacions d’una coordinació entre els
serveis sanitaris i socials que des de sempre ha estat insuficient per resoldre
els requeriments de les persones amb necessitats sanitàries i socials a
l’ensems. Tanmateix, al meu entendre, més enllà de la creació d’un ens que
aixoplugui la planificació, la compra i l’avaluació dels serveis d’atenció a
les persones que precisen conjuntament atenció sanitària i social cal, a més a
més, sotmetre les pròpies polítiques sanitàries i socials a una estratègia i un
lideratge únics que permetin l’abordatge de les necessitats de tots els
ciutadans i ciutadanes en aquestes àrees essencials de l’estat del benestar des
de la perspectiva de la més absoluta cohesió i congruència, tot avançant cap a
un model d’atenció integral sanitària i social de les persones en la línia de
les reformes dels països més innovadors.
Però a més a més
de les iniciatives que recull la Resolució de referència, cal regular els drets
i deures de la ciutadania amb relació a la salut (individual i col·lectiva) i
els serveis sanitaris mitjançant una norma amb rang de llei que integri i
actualizi la legislació en aquesta matèria recollida a la Llei General de Sanitat
de 1986, la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 1999, la Llei sobre els
drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la
documentació clínica, de 2001, així com també els drets a ésser atès en un
temps màxim d’espera i a una segona opinió en determinats processos clínics,
regulats reglamentàriament, tot plegat amb especial atenció als col.lectius que
requereixen d’una protecció especial.
També cal avançar
decididament en l’estratègia de descentralització de l’ICS, dotant de
personalitat jurídica pròpia els centres hospitalaris gestionats per aquest
organisme i els centres d’atenció primària compresos en cada una de les regions
sanitàries o d’altres unitats territorials subregionals, mitjançant les fórmules
jurídiques més adients en cada cas (empreses públiques, consorcis, fundacions o
entitats de base associativa constituïdes per professionals sanitaris, etc.),
tot superant els condicionants i les limitacions que la Llei de l’ICS de 2008 imposa
a aquests efectes.
En aquest sentit,
és d’assenyalar que, tot i els lloables esforços dels directius i els
professionals de l’ICS per gestionar els serveis en termes cost-efectius, el
volum dels recursos gestionats per l’ICS, la manca d’òrgans col·legiats de
govern en l’àmbit dels hospitals o els centres d’atenció primària i els altres
dispositius gestionats per aquest organisme i l’absència d’una autonomia real
de gestió per part dels professionals que hi presten els seus serveis resten
sostenibilitat i eficiència a aquesta organització rígida, gegantina i de
difícil governança, tal i com han posat de manifest les dades publicades per la
Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de
Catalunya en els darrers anys.
Vint-i-cinc anys
després de l’aprovació de la LOSC i encara immersos en la crisi econòmica
global més perllongada i colpidora dels darrers lustres res no justifica que no
es prenguin decisions estratègiques en base als resultats contrastats i
s’avortin iniciatives ordenades a millorar la sostenibilitat i la qualitat dels
serveis públics sota la pressió dels agents socials o la falsa amenaça de la
privatització que amaga privilegis esbiaixats i enalteix la cultura del dèficit
en perjudici d’una gestió pública eficient.
Finalment, cal
dotar el model d’instruments que garanteixin la professionalitat, el bon govern,
la transparència, l’avaluació, el retiment de comptes i la qualitat democràtica
en tot el sistema.
(....continuarà....)
Josep Lluis
Lafarga Traver
Advocat especialitzat
en Dret de la Salut
